L’enfonsament del Titanic

Dijous 25 Hora: 22h

Lloc: Claustre de la Casa de la Cultura.

L’enfonsament del Titanic (1969-1972)

Gavin Bryars (1943)

Projecte SoXXI & Quartet Albinoni

Projecte SoXXI:

Oscar Martí, Josep Furió, Joan Soriano.

Quartet Albinoni:

Joan Furió i Julia Furió, violins; Seo Perucho, viola; i Ausias Gisbert, violoncel.

Videoprojecció: Ap-Art Media.

Una de les primeres obres que va escriure Gavin Bryars és també una de les més conegudes de la seva carrera, malgrat que, segons el seu propi autor, encara no s’ha acabat. Va sorgir com una breu peça escrita per donar suport a unes protestes estudiantils a Portsmouth i, des d’aquell moment, ha estat subjecta a diferents arranjaments i addicions que l’han transformat fins als nostres dies.

The Sinking of the Titanic parteix de l’atractiva història que s’ha explicat des del naufragi del transatlàntic i que narra com la banda que viatjava a bord, encarregada d’amenitzar el viatge, va continuar tocant fins al final mentre el vaixell s’enfonsava.

Segons les notes del disc que avui comentem, Bryars va voler fer-ne una obra conceptual —la protesta era d’estudiants d’art— partint del vals Song d’Automne, d’Archibald Joyce. Conforme al testimoni de l’operador de cable del vaixell, la cançó que va sonar en els últims minuts de vida de la nau era Autumn i, atesa la popularitat de la melodia de Joyce en aquells anys —se’l coneixia com el rei anglès del vals—, és molt probable que fos així.

Tot i això, la veritat és que l’obra amb què trobem alguna similitud no és amb la de Joyce, sinó amb l’himne Nearer My God to Thee, que és l’altra cançó en disputa a l’hora de determinar què era el que tocava la banda en el moment de l’enfonsament.

En tot cas, Bryars va fer un ús reduït d’aquest material i de seguida el va portar al terreny propi. Va exigir una primera versió bastant breu que va ser interpretada en directe diverses vegades, incloent-ne una a San Francisco dirigida per John Adams.

Posteriorment, el compositor va fer un nou arranjament per gravar l’obra en què seria el primer llançament d’Obscure Records, l’efímer segell de Brian Eno, el prestigi del qual ha anat augmentant amb els anys. En tot cas, aquesta nova versió amb prou feines superava els vint minuts de durada.

Res a veure amb la següent, que va fer per a la presentació de l’obra al festival Printemps de Bourges de 1990. El concert se celebraria en un antic dipòsit d’aigua que va ser transformat en museu i en escenari de diferents actes musicals. És un edifici de tres plantes amb una acústica molt especial.

Per a l’actuació, el públic es trobava a la planta central, però els músics tocarien des del soterrani, zona on antigament s’emmagatzemava l’aigua. El so arribava als assistents a través d’un equip modern, però també rebien la reverberació procedent de la planta superior, en forma de cúpula, convertint l’actuació en una experiència absolutament única i molt adequada per a les característiques de la peça musical.

L’obra va ser allargada per a l’ocasió fins a l’hora de durada, amb l’addició de noves parts i instruments que incloïen missatges en morse i testimonis de supervivents del naufragi. Bryars comentava que imaginava els músics del Titanic tocant fins i tot sota l’aigua i, encara que fos impossible, li agradava pensar en la música guanyant en densitat i transformant-se de mica en mica. Això ho aconsegueix, en certa manera, en l’enregistrament de Bourges, amb els ressons i reverberacions del lloc, en una actuació que no va estar exempta de risc: es van produir filtracions d’aigua a l’antic dipòsit on tocaven els músics, que havien de vigilar mentre tocaven que el líquid no arribés als equips electrònics emprats per transmetre la música al pis superior.